Poètica del Bruixot

Bruixot: Home que duu a terme les pràctiques màgiques i rituals i administra coneixements empírics diversos, i passa per dominar forces sobrenaturals que ell té la facultat de conjurar màgicament.

Bruixots amb plomes, bruixots amb capa, bruixots amb els cabells embullats, les ungles llargues, els ulls negres, foscs, fosquissims. Bruixots ballant, bruixots cantant, bruixots recitant. Bruixots.

Cal despertar les forces tel·lúriques de la ment. Contorsionisme de la llengua. Equilibrisme del sentit.

Dir per no dir res. Abracadabra, pota de cabra! I la cabra saltant, una pota enlaire, dues potes, tres! Buscar cinc peus el gat, no veure'n cap. Mirar sense veure, parlar sense dir, escriure sense pensar.

Ei, Bruixot, quan et tallaràs els cabells? La barba em pica i no em pica, darrera de la barba no hi ha res. I res és no-res, que negar el res és caure al buit i veure-ho tot sense veure res. I al buit no hi ha lloc on agafar-se!

Cal conèixer les plantes, les arrels, les rels dels mots, l'antelament del mon a lovaja des mot, com deia l'Aznar tot destrossant Gimferrer. Brossar el bosc, i no desbrossar-lo. Les rels dels mots, paraules paràboles, para boles i que tornin a rodar, aquest cop muntanya amunt, per la carena del camí que va a la font (sobretot no l'agafis!).

Escriure de biaix, cap per avall, amb estrabisme. No saps el que dic? No saps on miro? I tu, que no mires? El Bruixot no diu, tu dius, la selva diu, la selva de la llengua entortolligada. No digueu res i se us tornarà amb escreix...

El nen està al bressol, la mare parla, el nen entén, el nen parla, la mare entén. Ningú més entén però tots entenen. La nena assenyala i parla, ningú entén però ella diu. Diu mots que no diuen res perquè ja no sabem entendre. Cal desaprendre un cop aprés. Anar teixint.

Hi ha gent que pinta bogedons. Hi ha qui fa cançonetes. Però ja no té sentit que un gran pintor pinti la capella sixtina, ni que un compositor faci Così fan tutte. Encara us pregunteu que volen dir Kandinsky, Tàpies, Schönberg, Montsalvatge?

Qui no vulgui mots que no vagi a l'era, i que torni enrere a cercar sentits.

Diego Rivera, La Era, 1904

Tant de temps

ai tant de temps que he deixat aquest blog abandonat. I segur que un dia i torno a posar alguna cosa. Però tinc masses idees, i totes massa feinudes.
Potser podria fer la crítica d'algun llibre de poesia que he llegit últimament? Sí, clar, però quin? I que dir? Tantes coses per dir i tant difícil que és d'escriure alguna cosa sòlida i amb cara i ulls i peus i mans i que visqui per si sola, corrent en llibertat per les ones hertzianes (o les ones que transporten tot aixó, que segur que són electromagnètiques).
O potser hauria de parlar d'aquests poetes que campen er aquests mons de ???? (o sigui, ?), escampant com lleterades poemes i sentiments i pensaments i bajanades, i explicar com he xalat al llegir-los, al assaborir-los, al recitar-los mentalment a dins del caparrò que tinc (i que m'ha donat l'atzar).
I perquè no, paralr dels grans poetes que ens han deixat últimament, el gran Palau i Fabre, per dir algú ben recent?
Bé, com que no tinc res bo per dir, potser que us redirigueixi a llegir la gran revista Barcelona Review , que aquesta vegada l'han dedicada a JOSEP PALAU I FABRE, i a més conté poemes interessantíssims en ucrainés...

Fins la propera!

X

I encara dos poemes visuals més, tots del rnbonet!

Un altre poema visual!

Poemes Visuals amb col·laboracions de Relataires

Una mostra del que es fa a la web de relatsencatalà. EL rnbonet penja dibuixos fets per ell mateix i la gent proposa poemes basats en el dibuix. Podeu veure aquí sota com queda tot plegat!

No vull dir res: El repte de l'ambre!

Abans que no es perdi a les profunditats del fòrum, volia comentar el que per a mi ha estat un dels reptes més interessants de llegir (i, perquè no dir-ho, de fer). El repte No vull dir res que ambre va convocar el dia 1 de Març (de 2007, clar). Ja la convocatoria, posant una cita del Carles Hac Mor, ja era bastant provocadora. Primer, per la cita, que em sembla, com molts dels escrits del Carles, molt profund i a la vegada trencador.

La cita es refereix al seu llibre “M'he menjat una cama”, un llibre que des del primer cop que el vaig veure en una llibreria em va sorprendre amb una sensació molt gran de bellesa i alhora de presa de pèl (algun dia escriure sobre les preses de pèl!).

El repte en si també era provocador perquè no va posar paraules clau ni restriccions, a part de la mida del text. Pel que jo sé era el primer cop que es feia. I això va provocar una sensació de llibertat, juntament amb el fet que es tractava d'escriure sense voler dir res, que pel meu gust va produir uns reptes realment molt bons.

A part del repte guanyador, Somni d'una nit de prima-nonvera, que és un plaer de llegir i rellegir, hi ha vertaderes perles escampades pel repte. Per exemple:

Segona discursiva introspecció al repte no “NO VULL DIR RES”, aquesta vegada en renglons curts i per ser llegida en veu alta, de rnbonet, una meravella de poema que al llegir-lo en veu alta crea una atmosfera realment suggeridora.

Juga, i no diguis res!, de atram, basat en les frases infantils que tots hem dit i que de fet no volen dir res (però que diuen moltíssim!).

Bruts i a la ràbia, de leela, ple de jocs de paraules que surten a la ment quan un intenta escriure sense dir res, però deixant que la ment faci associacions de paraules com ella vulgui.

També hi ha reptes que van sobre el fet de no voler dir res, i que si volen dir alguna cosa (un altre enfoc al repte que, tot i que em sembla interessant, potser no ho és tant com el fet de voler esciure sense cap més objectiu que escriure sense voler dir res en concret).

En resum: aquest repte era un exercici molt i molt bo per a lliurar-se de l'escriptura com a propaganda de idees, del escriure amb posat seriós, del escriure que massa gent (i és moltíssima a RC) creu que és l'únic realment vàlid. Els escriptors escriuen, no transmeten, no convencen, no remouen les consciències. Sols escriuen, i prou.

Els desapercebuts de RC I

Començo una nova secció (i prometo que seguiré amb l'altra que ja vaig iniciar) per parlar d'autors o bé de textos que per a mi són veritables joies a RC que han quedat soterrades al mig de la vertigen de les cinquanta publicacions diàries de mitjana del web. Són autors que han passat per la pàgina i que no han entrat en el comerç habitual de et comento/em comentes i que potser per això ningú (o gairebé ningú) s'hi ha fixat.

Avui volia parlar d'algú que sols va penjar tres poemes al web, i tots tres en un sol dia, en un rampell. Ja quan els vaig llegir em vaig quedar parat de l'alta qualitat que demostrava, de la riquesa lèxica i de la profunditat del que hi deia. Uns mesos més endavant vaig descobrir, per pròpia confessió de l'autor, que el que havia escrit allò és un poeta més o menys conegut, sobretot pels seus recitals.

Us estic parlant de eloixuriguera.. Ja sé que em direu que no l'heu llegit, i és clar, si no té gairebé cap lectura!

Sobretot us volia recomanar la lectura atenta del primer poema, Oh sole mio.. Un poema que a simple vista us pot semblar senzill però que té molt més del que us podeu pensar. La seva estructura mètrica, per començar, de decasíl·labs, amb un ritme que no és gens repetitiu i que llisca perfectament, ja ens fa veure que és algú que coneix la mètrica de la llengua i que escriu amb una gran facilitat. Després, les repeticions ben destriades de paraules i conceptes fan que ens anem submergint en un ambient que es mou entre la inquietud, la tristesa (però amb un punt de sornegueria), i la desesperança que acaba portant-nos cap al cel (de núvols que ens són propers i ens retornen).

També hi veig un moviment del jo i l'expressió (la dificultat de la comunicació), a un paisatge (vendaval, llar de foc, intempèrie, herbes, llamps i trons), de retorn a l'interior, de la pena, la histèria, la ràbia, i altre cop al paisatge, aquesta vegada del record, per acabar en el tu i en el fora del cel, dels núvols, de la lluna. Fixeu-vos que els mots suposadament poètics sols surten al final i en algun moment del mig, però mai en la forma gastada i típica, i que l'autor aconsegueix transmetre un sentiment a través de noves imatges que al no estar (tant) gastades encara poden suggerir. Posats a ser crític potser el últim vers és el que menys em convenç, tot i que entenc el ús que en fa. I en canvi alguns dels versos del mig: a la intempèrie nua del meu xiscle , I em madura als carrers de la nostàlgia, Tinc un record d’amar tot ple de fuites.

Un poema clàssic, en el bon sentit de la paraula, que queda contraposats pels altres dos poemes, el segon també preciós (fixeu-vos amb el final), i el tercer molt més trencador i juganer. Tots dos altament recomanables!

M’entens? I tu dius que no. Bé, tant és, de fet un enigma en continua un altre...


Bé, ja em direu (o li direu) si voleu el que us ha semblat.

Bruixot