diumenge, 18 de febrer de 2007

Els desapercebuts de RC I

Començo una nova secció (i prometo que seguiré amb l'altra que ja vaig iniciar) per parlar d'autors o bé de textos que per a mi són veritables joies a RC que han quedat soterrades al mig de la vertigen de les cinquanta publicacions diàries de mitjana del web. Són autors que han passat per la pàgina i que no han entrat en el comerç habitual de et comento/em comentes i que potser per això ningú (o gairebé ningú) s'hi ha fixat.

Avui volia parlar d'algú que sols va penjar tres poemes al web, i tots tres en un sol dia, en un rampell. Ja quan els vaig llegir em vaig quedar parat de l'alta qualitat que demostrava, de la riquesa lèxica i de la profunditat del que hi deia. Uns mesos més endavant vaig descobrir, per pròpia confessió de l'autor, que el que havia escrit allò és un poeta més o menys conegut, sobretot pels seus recitals.

Us estic parlant de eloixuriguera.. Ja sé que em direu que no l'heu llegit, i és clar, si no té gairebé cap lectura!

Sobretot us volia recomanar la lectura atenta del primer poema, Oh sole mio.. Un poema que a simple vista us pot semblar senzill però que té molt més del que us podeu pensar. La seva estructura mètrica, per començar, de decasíl·labs, amb un ritme que no és gens repetitiu i que llisca perfectament, ja ens fa veure que és algú que coneix la mètrica de la llengua i que escriu amb una gran facilitat. Després, les repeticions ben destriades de paraules i conceptes fan que ens anem submergint en un ambient que es mou entre la inquietud, la tristesa (però amb un punt de sornegueria), i la desesperança que acaba portant-nos cap al cel (de núvols que ens són propers i ens retornen).

També hi veig un moviment del jo i l'expressió (la dificultat de la comunicació), a un paisatge (vendaval, llar de foc, intempèrie, herbes, llamps i trons), de retorn a l'interior, de la pena, la histèria, la ràbia, i altre cop al paisatge, aquesta vegada del record, per acabar en el tu i en el fora del cel, dels núvols, de la lluna. Fixeu-vos que els mots suposadament poètics sols surten al final i en algun moment del mig, però mai en la forma gastada i típica, i que l'autor aconsegueix transmetre un sentiment a través de noves imatges que al no estar (tant) gastades encara poden suggerir. Posats a ser crític potser el últim vers és el que menys em convenç, tot i que entenc el ús que en fa. I en canvi alguns dels versos del mig: a la intempèrie nua del meu xiscle , I em madura als carrers de la nostàlgia, Tinc un record d’amar tot ple de fuites.

Un poema clàssic, en el bon sentit de la paraula, que queda contraposats pels altres dos poemes, el segon també preciós (fixeu-vos amb el final), i el tercer molt més trencador i juganer. Tots dos altament recomanables!

M’entens? I tu dius que no. Bé, tant és, de fet un enigma en continua un altre...


Bé, ja em direu (o li direu) si voleu el que us ha semblat.

Bruixot

1 comentari:

Unknown ha dit...

Quin mestre!
"(...) les agulles del temps i la tristesa que em foraden / com un pinxo de carn, pebrot i ceba".
Amb això ja està tot dit!
Gràcies x actualitzar el blog, i gràcies x la descoberta.
una abraçada bruixot.

atram