dissabte, 10 de març del 2007

No vull dir res: El repte de l'ambre!

Abans que no es perdi a les profunditats del fòrum, volia comentar el que per a mi ha estat un dels reptes més interessants de llegir (i, perquè no dir-ho, de fer). El repte No vull dir res que ambre va convocar el dia 1 de Març (de 2007, clar). Ja la convocatoria, posant una cita del Carles Hac Mor, ja era bastant provocadora. Primer, per la cita, que em sembla, com molts dels escrits del Carles, molt profund i a la vegada trencador.

La cita es refereix al seu llibre “M'he menjat una cama”, un llibre que des del primer cop que el vaig veure en una llibreria em va sorprendre amb una sensació molt gran de bellesa i alhora de presa de pèl (algun dia escriure sobre les preses de pèl!).

El repte en si també era provocador perquè no va posar paraules clau ni restriccions, a part de la mida del text. Pel que jo sé era el primer cop que es feia. I això va provocar una sensació de llibertat, juntament amb el fet que es tractava d'escriure sense voler dir res, que pel meu gust va produir uns reptes realment molt bons.

A part del repte guanyador, Somni d'una nit de prima-nonvera, que és un plaer de llegir i rellegir, hi ha vertaderes perles escampades pel repte. Per exemple:

Segona discursiva introspecció al repte no “NO VULL DIR RES”, aquesta vegada en renglons curts i per ser llegida en veu alta, de rnbonet, una meravella de poema que al llegir-lo en veu alta crea una atmosfera realment suggeridora.

Juga, i no diguis res!, de atram, basat en les frases infantils que tots hem dit i que de fet no volen dir res (però que diuen moltíssim!).

Bruts i a la ràbia, de leela, ple de jocs de paraules que surten a la ment quan un intenta escriure sense dir res, però deixant que la ment faci associacions de paraules com ella vulgui.

També hi ha reptes que van sobre el fet de no voler dir res, i que si volen dir alguna cosa (un altre enfoc al repte que, tot i que em sembla interessant, potser no ho és tant com el fet de voler esciure sense cap més objectiu que escriure sense voler dir res en concret).

En resum: aquest repte era un exercici molt i molt bo per a lliurar-se de l'escriptura com a propaganda de idees, del escriure amb posat seriós, del escriure que massa gent (i és moltíssima a RC) creu que és l'únic realment vàlid. Els escriptors escriuen, no transmeten, no convencen, no remouen les consciències. Sols escriuen, i prou.