dissabte, 15 de març del 2008

Poètica del Bruixot

Bruixot: Home que duu a terme les pràctiques màgiques i rituals i administra coneixements empírics diversos, i passa per dominar forces sobrenaturals que ell té la facultat de conjurar màgicament.

Bruixots amb plomes, bruixots amb capa, bruixots amb els cabells embullats, les ungles llargues, els ulls negres, foscs, fosquissims. Bruixots ballant, bruixots cantant, bruixots recitant. Bruixots.

Cal despertar les forces tel·lúriques de la ment. Contorsionisme de la llengua. Equilibrisme del sentit.

Dir per no dir res. Abracadabra, pota de cabra! I la cabra saltant, una pota enlaire, dues potes, tres! Buscar cinc peus el gat, no veure'n cap. Mirar sense veure, parlar sense dir, escriure sense pensar.

Ei, Bruixot, quan et tallaràs els cabells? La barba em pica i no em pica, darrera de la barba no hi ha res. I res és no-res, que negar el res és caure al buit i veure-ho tot sense veure res. I al buit no hi ha lloc on agafar-se!

Cal conèixer les plantes, les arrels, les rels dels mots, l'antelament del mon a lovaja des mot, com deia l'Aznar tot destrossant Gimferrer. Brossar el bosc, i no desbrossar-lo. Les rels dels mots, paraules paràboles, para boles i que tornin a rodar, aquest cop muntanya amunt, per la carena del camí que va a la font (sobretot no l'agafis!).

Escriure de biaix, cap per avall, amb estrabisme. No saps el que dic? No saps on miro? I tu, que no mires? El Bruixot no diu, tu dius, la selva diu, la selva de la llengua entortolligada. No digueu res i se us tornarà amb escreix...

El nen està al bressol, la mare parla, el nen entén, el nen parla, la mare entén. Ningú més entén però tots entenen. La nena assenyala i parla, ningú entén però ella diu. Diu mots que no diuen res perquè ja no sabem entendre. Cal desaprendre un cop aprés. Anar teixint.

Hi ha gent que pinta bogedons. Hi ha qui fa cançonetes. Però ja no té sentit que un gran pintor pinti la capella sixtina, ni que un compositor faci Così fan tutte. Encara us pregunteu que volen dir Kandinsky, Tàpies, Schönberg, Montsalvatge?

Qui no vulgui mots que no vagi a l'era, i que torni enrere a cercar sentits.



Diego Rivera, La Era, 1904

dijous, 13 de març del 2008

Tant de temps

ai tant de temps que he deixat aquest blog abandonat. I segur que un dia i torno a posar alguna cosa. Però tinc masses idees, i totes massa feinudes.
Potser podria fer la crítica d'algun llibre de poesia que he llegit últimament? Sí, clar, però quin? I que dir? Tantes coses per dir i tant difícil que és d'escriure alguna cosa sòlida i amb cara i ulls i peus i mans i que visqui per si sola, corrent en llibertat per les ones hertzianes (o les ones que transporten tot aixó, que segur que són electromagnètiques).
O potser hauria de parlar d'aquests poetes que campen er aquests mons de ???? (o sigui, ?), escampant com lleterades poemes i sentiments i pensaments i bajanades, i explicar com he xalat al llegir-los, al assaborir-los, al recitar-los mentalment a dins del caparrò que tinc (i que m'ha donat l'atzar).
I perquè no, paralr dels grans poetes que ens han deixat últimament, el gran Palau i Fabre, per dir algú ben recent?
Bé, com que no tinc res bo per dir, potser que us redirigueixi a llegir la gran revista Barcelona Review , que aquesta vegada l'han dedicada a JOSEP PALAU I FABRE, i a més conté poemes interessantíssims en ucrainés...

Fins la propera!

X