dissabte, 15 de març del 2008

Poètica del Bruixot

Bruixot: Home que duu a terme les pràctiques màgiques i rituals i administra coneixements empírics diversos, i passa per dominar forces sobrenaturals que ell té la facultat de conjurar màgicament.

Bruixots amb plomes, bruixots amb capa, bruixots amb els cabells embullats, les ungles llargues, els ulls negres, foscs, fosquissims. Bruixots ballant, bruixots cantant, bruixots recitant. Bruixots.

Cal despertar les forces tel·lúriques de la ment. Contorsionisme de la llengua. Equilibrisme del sentit.

Dir per no dir res. Abracadabra, pota de cabra! I la cabra saltant, una pota enlaire, dues potes, tres! Buscar cinc peus el gat, no veure'n cap. Mirar sense veure, parlar sense dir, escriure sense pensar.

Ei, Bruixot, quan et tallaràs els cabells? La barba em pica i no em pica, darrera de la barba no hi ha res. I res és no-res, que negar el res és caure al buit i veure-ho tot sense veure res. I al buit no hi ha lloc on agafar-se!

Cal conèixer les plantes, les arrels, les rels dels mots, l'antelament del mon a lovaja des mot, com deia l'Aznar tot destrossant Gimferrer. Brossar el bosc, i no desbrossar-lo. Les rels dels mots, paraules paràboles, para boles i que tornin a rodar, aquest cop muntanya amunt, per la carena del camí que va a la font (sobretot no l'agafis!).

Escriure de biaix, cap per avall, amb estrabisme. No saps el que dic? No saps on miro? I tu, que no mires? El Bruixot no diu, tu dius, la selva diu, la selva de la llengua entortolligada. No digueu res i se us tornarà amb escreix...

El nen està al bressol, la mare parla, el nen entén, el nen parla, la mare entén. Ningú més entén però tots entenen. La nena assenyala i parla, ningú entén però ella diu. Diu mots que no diuen res perquè ja no sabem entendre. Cal desaprendre un cop aprés. Anar teixint.

Hi ha gent que pinta bogedons. Hi ha qui fa cançonetes. Però ja no té sentit que un gran pintor pinti la capella sixtina, ni que un compositor faci Così fan tutte. Encara us pregunteu que volen dir Kandinsky, Tàpies, Schönberg, Montsalvatge?

Qui no vulgui mots que no vagi a l'era, i que torni enrere a cercar sentits.



Diego Rivera, La Era, 1904

4 comentaris:

Nuesa Literària ha dit...

M'agrada aquesta poètica, però també me n'agraden d'altres. M'agrada ser un picaflor de la literatura: no casar-me amb cap estil, gènere, escola, autor... Per què triar? Per què definir-se? Per què evitar l'ambigüitat? Suposo que a l'últim acabem tots tirant cap a un segell propi que no aconseguim evitar... però malgrat tot m'agrada menjar un dia peix, l'altre carn, l'altre verdures, i el següent dejunar.
Per cert, he llegit coses d'en Calvo (autor que no coneixia i que et vaig sentir comentar) i m'agrada força. Fa l'efecte de posar a cada vers el ritme que toca, sense ser un ritme escrit enlloc. Amb una rima asonant molt etèrea que no carrega, però que hi és, i que si no hi fos se la trobaria a faltar.
Doncs això... M'agrada la poètica del Bruixot i de l'ambre. Però també m'agraden els bodegons per descansar a estones, les capelles sixtines, els sonets, en Carner, en Maragall, en John Ford i fins i tot de vegades en John Wayne.
Ens continuem llegint.

mar ha dit...

bon dia, bruixot
passava per a desitjar-vos un bon estiu
una abraçada a tots tres
m

Dona ha dit...

Bon dia,

Us convido a visitar Poesilvia

http://silviabel.wordpress.com

Salut!

Sílvia Bel
silvinya@gmail.com

ULL d BOU ha dit...

http://patekilla.wordpress.com/

avere q et sembla
merci

David Vidal Ivern