No vull dir res: El repte de l'ambre!
Abans que no es perdi a les profunditats del fòrum, volia comentar el que per a mi ha estat un dels reptes més interessants de llegir (i, perquè no dir-ho, de fer). El repte No vull dir res que ambre va convocar el dia 1 de Març (de 2007, clar). Ja la convocatoria, posant una cita del Carles Hac Mor, ja era bastant provocadora. Primer, per la cita, que em sembla, com molts dels escrits del Carles, molt profund i a la vegada trencador.
La cita es refereix al seu llibre “M'he menjat una cama”, un llibre que des del primer cop que el vaig veure en una llibreria em va sorprendre amb una sensació molt gran de bellesa i alhora de presa de pèl (algun dia escriure sobre les preses de pèl!).
El repte en si també era provocador perquè no va posar paraules clau ni restriccions, a part de la mida del text. Pel que jo sé era el primer cop que es feia. I això va provocar una sensació de llibertat, juntament amb el fet que es tractava d'escriure sense voler dir res, que pel meu gust va produir uns reptes realment molt bons.
A part del repte guanyador, Somni d'una nit de prima-nonvera, que és un plaer de llegir i rellegir, hi ha vertaderes perles escampades pel repte. Per exemple:
Segona discursiva introspecció al repte no “NO VULL DIR RES”, aquesta vegada en renglons curts i per ser llegida en veu alta, de rnbonet, una meravella de poema que al llegir-lo en veu alta crea una atmosfera realment suggeridora.
Juga, i no diguis res!, de atram, basat en les frases infantils que tots hem dit i que de fet no volen dir res (però que diuen moltíssim!).
Bruts i a la ràbia, de leela, ple de jocs de paraules que surten a la ment quan un intenta escriure sense dir res, però deixant que la ment faci associacions de paraules com ella vulgui.
També hi ha reptes que van sobre el fet de no voler dir res, i que si volen dir alguna cosa (un altre enfoc al repte que, tot i que em sembla interessant, potser no ho és tant com el fet de voler esciure sense cap més objectiu que escriure sense voler dir res en concret).
En resum: aquest repte era un exercici molt i molt bo per a lliurar-se de l'escriptura com a propaganda de idees, del escriure amb posat seriós, del escriure que massa gent (i és moltíssima a RC) creu que és l'únic realment vàlid. Els escriptors escriuen, no transmeten, no convencen, no remouen les consciències. Sols escriuen, i prou.
La cita es refereix al seu llibre “M'he menjat una cama”, un llibre que des del primer cop que el vaig veure en una llibreria em va sorprendre amb una sensació molt gran de bellesa i alhora de presa de pèl (algun dia escriure sobre les preses de pèl!).
El repte en si també era provocador perquè no va posar paraules clau ni restriccions, a part de la mida del text. Pel que jo sé era el primer cop que es feia. I això va provocar una sensació de llibertat, juntament amb el fet que es tractava d'escriure sense voler dir res, que pel meu gust va produir uns reptes realment molt bons.
A part del repte guanyador, Somni d'una nit de prima-nonvera, que és un plaer de llegir i rellegir, hi ha vertaderes perles escampades pel repte. Per exemple:
Segona discursiva introspecció al repte no “NO VULL DIR RES”, aquesta vegada en renglons curts i per ser llegida en veu alta, de rnbonet, una meravella de poema que al llegir-lo en veu alta crea una atmosfera realment suggeridora.
Juga, i no diguis res!, de atram, basat en les frases infantils que tots hem dit i que de fet no volen dir res (però que diuen moltíssim!).
Bruts i a la ràbia, de leela, ple de jocs de paraules que surten a la ment quan un intenta escriure sense dir res, però deixant que la ment faci associacions de paraules com ella vulgui.
També hi ha reptes que van sobre el fet de no voler dir res, i que si volen dir alguna cosa (un altre enfoc al repte que, tot i que em sembla interessant, potser no ho és tant com el fet de voler esciure sense cap més objectiu que escriure sense voler dir res en concret).
En resum: aquest repte era un exercici molt i molt bo per a lliurar-se de l'escriptura com a propaganda de idees, del escriure amb posat seriós, del escriure que massa gent (i és moltíssima a RC) creu que és l'únic realment vàlid. Els escriptors escriuen, no transmeten, no convencen, no remouen les consciències. Sols escriuen, i prou.
3 comentaris:
molt interessant. O sigui, no tens intenció de dir res, uses l'eina de forma arbitrària, i resulta que ella diu alguna cosa: alguna cosa és dita.
JO no vull dir res, ELLA soleta ja ho diu.
Ella, l'eina, la paraula surt d'un mi que no sóc joego, sinó un joutilitari que ella utilitza per dir-se??!!
Va per aquí, la cosa?
Salut, bruixot!
ginebre
T'oblides d'apuntar una de les perles que més va brillar per al seva perfecció nacarada: "Res (No vull dir)", de Bruixot -és clar, la modèstia!-. Recomano que no deixeu de llegir-lo, el trobeu a la pàgina de'n Bruixot. I per a mostra un botó:
" Ert, orc, i ple d’urc, m’espinyo en un còrtex de veu cervical.
Bla, i menystingudament va, m’obceco en el res del tot no s’hi val."
Com sempre, Bruixot, amb tu no hi ha qui pugui! simplement genial.
I per cert... moltes gràcies per remetre't al meu divertiment (m'enrojolo!) del joc de no dir res, fet de rampell a 10 minuts de la fi del termini del repte!
abraçades, Mr.Bru.
atram
Els escriptors no es limiten a escriure mots que expressen informació i prou, això ho pot fer un ordinador, una calculadora, o un escriptor que treballa en un règim dictatorial i tant se li en fum; no té gaire dificultat. Els escriptors transmeten, remouen consciències si els escau fer-ho, intenten de convèncer si els abelleix, i converteixen, si els ve de gust de fer, els seus mots en una eina capaç de trencar cadenes mentals i de descriure maneres noves d’entendre el món. I no penso pas que la gent que no està d’acord amb aquesta idea siguin massa gent. És a dir que encara que hi hagi molta gent al món que prediqui que els escriptors han d’escriure i prou, mai no creuré que siguin massa. Mai no hi ha massa gent que tingui una idea si aquesta idea la tenen lliurement. Si digués que n’hi ha massa, estaria fent entreveure una certa intolerància inconscient i innocent; però intolerància. Mai no hi ha massa gent que sostingui una idea només pel fet que no pensin com jo.
L’escriptura és una activitat que s’ha de desenvolupar en llibertat i en harmonia amb la manera de ser de l’escriptor. Al món hi ha moltes realitats que no canvien, perquè molta gent no mou un dit per canviar-les. Suposo que els escriptors són representatius d’aquesta realitat, i la majoria d’ells creuen que no són capaços de canviar el món, i en conseqüència es limiten a escriure juguesques amb els mots per a satisfer exclusivament el seu gaudi personal o el de qui els llegeix. El món no canvia.
També n’hi ha d’eixelebrats que es pensen que poden canviar el món, i fan i desfan, i escriuen, i somnien, i s’ho arriben a creure. I s’emocionen quan escolten Lluís Llach dient enmig d’un concert que és mentida que les utopies no es facin realitat. El món tampoc no canvia, però ells han estat fidels a la seva pròpia convicció, i saben que si el món no canvia no és pas perquè ells no ho hagin intentat.
Publica un comentari a l'entrada